La història

Captura de pantalla 2013-04-07 a les 17.38.53

El Cau del Llop es manté com un símbol i des de l’any 1979 demostra la voluntat d’uns pioners que van obrir un local en un barri degradat perquè creien que hi havia una altra manera d’entendre la nit

Pau Lanao / Carme Vinyoles

El Cau del Llop, girona

Els fundadors del Cal del Llop amb el seu relleu, celebrant el 25 Aniversari.

La història recull que tot va començar el 10 de maig de 1979, quan Carles Novell i Albert Presas van decidir obrir un bar diferent i triar una vella quadra del carrer de Sacsimort, indret de lladres i putes amb fama reconeguda des del 1889 quan, segons el Diario de Gerona, s’hi refugiaven els individus de complicada classe i condició.

Per l’Albert i en Carles, que havien restaurat el local a pocs metres del Pou Rodó, –on el Vedette, el bar Lina o el Bar Paco proposaven nits de sexe miserable– la idea era servir copes i donar-hi alguna cosa per menjar. Però ja fos perquè encenien la llar –element fonamental i definitori– o bé perquè els intel·lectuals, artistes, polítics, treballadors o estudiants se sentien bé entre les parets cantelludes que hi oferien refugi i ociositat, el que havia de ser un experiment es va transformar en una alternativa i va ser quan l’Albert i en Carles van decidir abandonar la barraca.

El 20 de març del 1986, els propietaris del Cau van deixar les regnes del negoci a dos clients, l’Albert Vila i en Quico Calero, que van llogar l’establiment i després se’l van quedar. La nova parella tenia les idees clares. Calia que el Cau continués sent el refugi de la gent inconformista i contestatària, però van augmentar-hi l’oferta gastronòmica i va ser quan les copes van quedar en segon terme i, de mica en mica, alhora que es mantenien les torrades que els mateixos clients es feien a la llar de foc, hi van incorporar els embotits i, sobretot, les truites, que van esdevenir una de les senyes d’identitat. L’ambient càlid i reconfortant no es va trencar ni quan la mort d’Escolàstic Calero Jiménez –més conegut com en Quico del Cau, membre de l’Associació Catalana de Sommeliers definit pels seus companys com un gran entès en gastronomia, preocupat pel bon menjar i el bon beure–, va portar uns temps de melangia que sortosament es van superar.

El Cau va continuar sent espai de trobada per a homes i dones anònimes, però a les seves taules també s’hi han assegut personatges de renom: músics com Josep Thió, Quico Pi de la Serra, Nina o Adrià Puntí, el director de cinema Josep Lluís Nunes o pintors com Enric Marquès o Modest Cuixart. S’hi han format parelles i s’hi han creat grups d’amics, hi va sorgir l’orquestra Aquarel·la i alguna iniciativa ciutadana. Més que un propietari d’un restaurant, Albert Vila es va convertir en un amic per als clients, i quan el local va fer 25 anys i ell va anunciar que deixava la barra, van ser els clients els qui el van animar a fer un sopar a la Torre de Can Roca, on va convidar 550 persones que li van voler agrair la dedicació i la solidaritat mostrada al llarg de vida del local. Àngel Ayats va fer el cartell commemoratiu, Quim Coromines, 250 serigrafies i en Pere Vicens va fer escultures de ferro i fusta. Va ser un comiat digne per a un activista cansat que va trobar el relleu en una jove animosa i valenta, la Montse Soler.

El 13 de gener del 2005 va començar una nova etapa, la Montse va agafar les regnes del local. Ho va fer després que l’Albert li posés una sola condició: “que el primer any mantingués el seu rotllo, o sigui, les truites, els embotits, les torrades.” Va ser una paraula que va aguantar entre sis i vuit mesos, però després, en veure que lentament es produïa un canvi generacional, va introduir plats nous com l’hummus, les amanides, el cuscús, i va viure tres primers anys que defineix com excitants: “en aquell moment el Barri Vell encara era el Barri Vell, no ens havia envaït el disseny i el Cau estava integrat com un element singular en el paisatge urbà.” Avui, quan al Pou Rodó ja no hi ha tuguris i les putes han deixat la batalla diària, la gent del Cau vol continuar treballant.

El 31 de març del 2013 es produiex una aturada en el camí, la Montse Soler deixa el Cau per dedicar-se a una de les seves passions: la cuina i decideix explorar nous camins. Per l’Albert, ànima i propietari del Cau del Llop, no era fàcil trobar una successió que permetés mantenir viva tota l’essència i continuar la història de més de trenta anys d’activitat. Les circumstàncies del destí, varen fer que un vell conegut, amic, client i enamorat del Cau aparegués en escena per tancar l’acord amb l’Albert i agafar el relleu i les regnes d’aquesta nova etapa del Cau del Llop.

Àngel Ayats, Maricarmen Gómez, El Cau del Llop

Àngel Ayats i Maricarmen Gómez, brindant per la nova etapa del Cau.

El 2 de maig del 2013, el Cau del Llop emprèn el nou viatge amb l’Àngel Ayats i la Maricarmen Gómez al capdavant de la gestió del negoci. L’ objectiu de la parella, en el transcurs d’aquesta nova etapa, serà el de recuperar el seu esperit i portar el Cau a ser aquell punt de trobada que tots en algun moment hem sentit com a nostre. Un lloc on la filosofia sigui la passió per la bona taula i tot el que l’envolta: amistat, intercanvi, música, plaer, satisfacció, sensacions i descobriments; tot perquè el Cau del Llop pugui continuar sent un espai de llibertat.